Ciberpspv

La capilaritat és un dels 10 aspectes importants que Alfons Cornella i Antonio Flores enumeren en una mena de llista de factors definitoris de la innovació a les empreses al llibre “La alquimia de la innovación“. La capilaritat pot ser definida com el mecanisme mitjançant el qual una organització rep informació actualitzada sobre les necessitats dels seus clients i les possibilitats dels seus proveïdors, a més de com les capacitats dels seus treballadors són utilitzades al màxim.

Si transportem el cas a una organització com ara un partit polític, els clients serien els votants, els proveïdors serien persones amb coneixements específics (les idees són els inputs d’un partit) i els treballadors serien els militants.

Bé, seguint aquest esquema, les organitzacions que estan sent capaces de proveir el producte adequat en el moment adequat són aquelles que disposen de canals de comunicació fluids amb el seu entorn. I, a més, que són capaces d’integrar els inputs de proveïdors amb les capacitats dels treballadors per satisfer les necessitats dels clients en el moment oportú. Exactament en eixe moment es produeix el màxim valor de les idees. I, a l’inrevés, si una organització no és capaç d’establir eixos canals de comunicació, es poden acabar fent propostes “per a un determinat públic, que no les està esperant, no les valora i tampoc vol comprar-les” (Antonio Flores). Crec que no és necessari trobar paral·lelismes en aquests moments, no?

La capilaritat interna, a l’organització, com diu Alfons Cornella “és una qüestió d’ordre polític, saber donar joc a tothom i aconseguir que vulguen contribuir amb el seu coneixement“, però el problema és que “continuem amb les estructures d’organització molt centralitzades, on el coneixement està lligat a posició, quan el que hauria de ser és un model on el coneixement estigués lligat a valor“. L’ús i el flux de la informació és una qüestió cabdal a tractar en tota organització, doncs la informació ben tractada és un valor per a la institució, per guanyar la competència, i no ha de ser amagada per ser utilitzada en un futur per tal d’aconseguir una posició d’avantatge front els propis companys de treball.

Respecte a la capilaritat externa, amb els clients (beneficiaris o votants), les empreses o institucions han de conèixer les seues necessitats i preferències, i han de conèixer com evolucionen en tot moment. Un exemple: fa quinze anys molt poques persones s’alçaven a veure per televisió la Fòrmula 1 de matinada. Només cal veure les audiències televisives dels darrers dos anys per saber com han canviat eixes preferències.

Fa més de tres dècades, el màrketing a les empreses canvià de paradigma. Abans màrketing era fer que els clients compraren el teu producte tal i com era. Ara màrketing és conèixer les necessitats dels clients per tal de crear el teu producte (dins d’allò que l’empresa sap fer). Les empreses han sabut canviar els seus productes a mesura que han canviat els seus clients. Ara bé, han sabut canviar-los els partits polítics? I no ho dic només de cara a la Fòrmula 1. Quin mecanismes han establert els partits polítics per conèixer les necessitats o preferències dels seus votants? Com flueix la informació i les propostes dels militants a dintre de les organitzacions?