Ciberpspv

Seguint amb la introducció dels conceptes més importants que formen allò que s’està anomenant la societat 2.0, avui parlaré de la Llarga Cua. I no, malpensats, aquest no és el primer post porno de CiberPSPV (perdoneu-me, però fa uns dies que vull fer aquest acudit).

La Llarga Cua és una teoria proposada pel Chris Anderson per primera vegada a Wired en 2004. L’autor va descobrir que empreses com Amazon o eBay, gràcies als seus costos de distribució i magatzematge, eren capaces de fer beneficis mitjançant la venda de petits volums de productes díficils de trobar pels clients, en lloc de només vendre grans quantitats de pocs productes “populars”. Eixes persones que compren els productes difícils de trobar o que no estan en promoció són els que formen la Llarga Cua. (Traducció de l’entrada a Wikipedia).

Aquest concepte té diverses connotacions i matissos rellevants. En primer lloc trobem que aquesta teoria és aplicable a molts espectres: empreses, política, cultura, etc. En segon lloc, només gràcies a les noves tecnologies de la informació -especialment internet- i a la democràcia que normalment les caracteritza, l’accès senzill, immediat i gratuït a les característiques, preu o les opinions d’altres consumidors ha fet possible l’existència i reconeixement d’eixos nous segments de mercat. Un tercer punt interessant és que, gràcies a internet, eixos xicotets grups que abans no eren coneguts, no eren rellevants per estar geogràficament segregats i no podien sumar coneixement i idees, ara deien l’anonimat i siguen capaços d’organitzar-se i proposar continguts o reclamar el seu espai. La pell digital de la qual tant parla Juan Freire ha fet que aquells gustos, idees o tendències que eren puntuals en un poble, ciutat o estat, ara disposen d’una massa crítica més interessant a nivell global.

Parlant més planerament: gràcies a internet, els grans centres de distribució ara es veuen complementats per empreses que, a banda dels productes estrella, t’ofereixen allò que realment necessites, que s’ajusten molt més a les teues preferències personals. I eixos xicotets mercats formats per nombres reduits de clients disposats a pagar més per allò que exactament volen són els que formen la Llarga Cua.

Ara bé, podem traduir eixa teoria al camp polític? A les darreres conteses electorals (municipals i autonòmiques 2007 i generals 2008) hem vist com s’ha evolucionat encara més cap al bipartidisme, almenys al País Valencià. En teoria, pareixeria que s’ha reduit la Llarga Cua. En canvi, la realitat és la contraria. Per una banda molts votants han “cedit” els seus vots als partits majoritaris per raons de por, per evitar que l’altre gran partit governara. Per altra banda, moltes persones que sí que votaren, ho féren a partits que no han aconseguit representació parlamentària, passant a formar part de la Llarga Cua. I, finalment, tenim a aquells que no han votat per no trobar una proposta adequada als seus interessos. És a dir: els vots “prestats”, més els extra-parlamentaris, més les abstencions suposen un elevat percentatge del total de vots. I remarque que els vots “prestats” ho són perquè, per tal de fidelitzar-los, se’ls ha de demostrar que se’ls té en compte, és a dir, que es coneix -i reconeix- la seua procedència.
I resulta que, gràcies a internet, eixos grups i subgrups de votants ara disposen d’una rellevància elevada i poden aconseguir un impacte molt major que fa 10 ó 15 anys. Alguns autors, com ara el Juan Freire, Andrew Romano, Arnold Kling o el propi Chris Anderson han identificat patrons que demostren la manera en què aquesta Llarga Cua està influint a la política dels darrers anys.

Però allò interessant és el debat que es produeix arran d’aquestes qüestions: la Llarga Cua i les capacitats de l’internet 2.0 per influir en els partits polítics. El punt de partida seria: cal continuar concentrant-se en les propostes generals i aglutinadores de majories o incloure les sensibilitats d’eixos petits segments de votants que formen la Llarga Cua? Si tenim en compte les possibilitats d’accedir a informació i opinions que suposa la xarxa actual, són els partits els que s’han d’adaptar als ciutadans actuals (més formats, informats i amb més matissos polítics) o són els ciutadans els que s’han d’adaptar als partits amb els seus esquemes i propostes tradicionals? Què en penseu?